Descripció dels Arbres del Parc

La serra de Sant Eloi, a principis del segle passat, devia ser una de tantes elevacions que es troben a ponent de Catalunya, amb uns sòls excessivament erosionats, la qual cosa no és gens aventurat d'afirmar que fou el fruit del pasturatge abusiu. Aquest fet, de la mà de la tradicional falta de sensibilitat envers els arbres que dissortadament patia la gent d'aquest país, fa que el conjunt arribés a una degradació tan pregona com la que ens mostren les fotografies de l'època. Probablement aquesta fou la causa de la desaparició de la dèbil coberta natural de la serra que feia possible la vida vegetal, sobretot durant els primers estadis de la vida de les plantes.

Si observem en l'actualitat el parc ens podem adonar que el verd viu dels pins no es repeteix pràcticament gens a la nostra rodalia. En canvi podem trobar zones no cultivades, boscades o no, però no pinedes. És ben clar que quan a principis del segle passat es féu el primer pas per convertir la serra de Sant Eloi en una àrea arbrada, se seguiren uns criteris culturals i tècnics.

És evident que el pi blanc, pi bord, com l'anomena molta gent (científicament Pinus halepensis), és l'arbre que hom associa més fàcilment amb la Mediterrània, per bé que hi ha encara el pi pinyoner (Pinus pinea), més característic, però menys adequat per viure a l'altitud de la comarca i tan terra endins amb unes garanties mínimes de no fer el ridícul, tot i el seu creixement més lent. És a dir que, culturalment, tocava plantar pins. Qui no s'ha parat alguna vegada davant d'una pineda amable i s'hi ha endinsat flairant-ne l'aroma? Tampoc es pot oblidar l'olivera, el més mediterrani de tots els arbres; però no se l'ha considerat mai, perquè no ho és, un arbre forestal.

Tanmateix no es pot considerar de decisió lleugera la dels pioners de la plantada de Sant Eloi. Pensem que partint dels antecedents que s'han esmentat anteriorment, el pi, per bé que no és l'arbre natural de la zona, és l'arbre capaç d'aconseguir un creixement considerable, qüestió que es devia tenir en compte en triar l'espècie que havia de poblar el que més tard fóra el parc de Sant Eloi.

Si ens fem la pregunta de quin és l'arbre tradicional de les nostres contrades, la resposta és ben senzilla: l'alzina (Quercus ilex), que té els seus avantatges respecte del pi, però no creix tan de pressa ni té una imatge tan acollidora malgrat tenir també fulla tot l'any, la qual està molt més preparada per conservar l'escassa humitat que se li ofereix. Té una fusta consistent i afavoreix un sotabosc amb garrics (Quercus coccifera). Els glans d'aquesta varietat, juntament amb els de la pròpia alzina, constitueixen un bon aliment per a les bestioles que viuen protegides per l'espessa ombra que proporciona la seva ufanor. Això fa que el sòl que hi resta protegit tingui una temperatura més moderada i la humitat diferent de l'exterior. Tot el conjunt queda complementat, pel que fa a arbres d'una certa entitat, pel marfull (Viburnum tinus), l'om (Ulmus campestris), la servera (Sorbus domestica) i el lledoner (Celtis australis).

Aquest devia ser el panorama que oferia la serra de Sant Eloi molts segles enrere, abans de l'explotació exagerada del bosc, que el dugué a l'estat en què el trobaren els primers Amics de l'Arbre.

Actualment, gràcies a la pineda plantada, s'hi poden observar espècies que, malgrat tot, són les pròpies del país, Així, abunda molt l'ullastre (Olea europea oleaster), el romaní (Rosmarinus officinalis), la farigola (Thymus vulgaris), l'arç blanc (Crateagus monogyna), la ginesta (Spartium junceum), també el matapoll (Daphne gnidium), l'arç de tanques (Lycium europeum), l'esbarzer (Rubus ulmifolius) i el lligabosc (Lonicera implexa). L'herbei està constituït en gran part per gramínies com l'agram (Cynodon dactylon) i el margall (Hordeum murinum). Ja amb una presència molt feble, la noguerola (Pistacia terebinthus) i la cornera tomentosa (Cotoneaster tomentosa).

No obstant, per bé que en són pròpies, no hi són gairebé presents la ginesta vimenera, la ginesta biflora, el salat blanc, l'albada, el matabou, la trompera, el gessamí groc i l'esparreguera boscana.

Amb tot el que s'ha esmentat, cal posar de relleu que fins i tot el color verd fosc de l'alzina és sever i es correspon molt bé amb el paisatge que l'envolta, castigat per la sequera. Potser aquí rau en part un dels èxits que adornen el nostre parc: de lluny veiem que té una coloració inesperada.

Sigui com sigui, es pot dir que l'alzina forma bosc en el sentit real del mot, o sigui una comunitat ecològica on tots els éssers que hi viuen estan fortament interrelacionats. Altra cosa és el que passa amb els pins, que només constitueixen arbredes. Per altra banda, no es pot desmerèixer, perquè és incontestable, el fet que l'alzina, amb el seu sotabosc, afavoreix activament la formació d'una capa vegetal al sòl. La massa foliar i la fulla en si són molt més importants que en el pi, que amb la presència de resina no fa sinó augmentar la dificultat de podrir tot el que cau de l'arbre, quan és a terra, per convertir-ho després en sòl vegetal. Hi ha estudis que afirmen que cal cent anys per fer un gruix d'un centímetre de sòl. No cal ja comentar el comportament d'un arbre i l'altre en cas de foc.

A Sant Eloi no hi havia pràcticament sòl i per tant tampoc matèria orgànica. Estava constituït en gran part per capes de calci de diferents composicions minerals, però calci a la fi, i per tant amb una reacció acusadament alcalina que feia difícil la vida de les arrels: no hi havia gran marge per a les plantacions. Si a tot això s'hi afegeix que a principis del segle passat no hi havia possibilitats de fer grans moviments de terres generalitzats, ja que no hi havia els mitjans per a fer-ho (al contrari d'avui dia, que és possible, amb els mitjans actuals, fer moviments de terres a gran escala, cosa que facilita regenerar el sòl allí on no n'hi ha), s'entén fàcilment que la restitució del bosc tal com era, a base d'alzinar, partint del no-res, ja que aquesta era la situació a principis del segle passat, es veia molt a llarg termini. Això féu inclinar la decisió envers el pi blanc encara que suposés només restituir la massa verda, però no l'ecosistema. Cal dir que el pi blanc és un arbre que s'adapta sense massa dificultat a circumstàncies de clima i de sòl ben diferents.

Una prova de la il·lusió per plantar arbres de la gent que al principi va procurar la forestació del parc, van ser les plantades tan espesses de pins que s'hi van fer. Aquest fet després va suposar un greu inconvenient per a l'equilibri de la massa forestal del parc, ja que per a salvar part d'aquelles plantacions va caldre fer aclariments d'arbres. Aquesta actuació va suposar molts mals de cap a les diferents juntes directives que van afrontar solucionar aquesta problemàtica, així com algun que altre disgust a les persones que havien fet les plantades.

Sortosament, la tendència que s'ha vingut practicant en els últims anys en les plantacions ha donat preferència a les plantacions d'espècies autòctones com són les alzines, oliveres, lledoners, etc. sense oblidar altres espècies com el roure i el pi pinyoner. També en les últimes dècades s'ha procurat bastir-hi parets de marge amb la finalitat de contenir la terra. Igualment s'hi han efectuat transports de grans quantitats de terres, en diferents indrets del parc, amb la finalitat de millorar-ne el sòl i d'aquesta manera propiciar un millor creixement dels arbres i les plantes del parc, tot procurant evitar-ne la seva degradació.