Sr. Josep Cercós i Canelles (anys 1977-1978)

Josep Cercós i Canelles va ser escollit president de l'entitat durant l'assemblea general ordinària celebrada el mes de novembre de 1977, per unanimitat de tots els presents. Se li confià la tasca de que procurés cercar la resta de membres que havien de formar la futura Junta Directiva, que hauria de presentar abans d'un mes en una altra reunió especial.

No va ser, però, fins al 31 de maig de 1978 que el president Cercós no va presentar la nova Junta Directiva. Havien transcorregut més de sis mesos des d'aquell encàrrec rebut el novembre de l'any anterior. A partir d'aleshores la vida de l'Associació es va poder reprendre amb normalitat, així com les seves activitats per poder continuar l'empresa repobladora forestal del parc i atendre les seves diferents facetes per tal de donar continuïtat a la tasca que s'havia vingut realitzant en el decurs dels més de seixanta-cinc anys de vida de l'entitat.

Al llarg del temps transcorregut en provisionalitat, el president Cercós es va veure auxiliat en la seva gestió per alguns membres de l'anterior Junta Directiva. Quan el 31 de maig va presentar la composició de la nova Junta hi va situar com a vicepresident Enric Vilamajó i Marbà, persona que serà clau en els esdeveniments de futur de l'entitat a partir del mes de setembre d'aquell any. També és important recordar els noms de dos vocals que formaren la nova Junta, Ricard Farré i Domingo i Josep Cases i Raich, tant l'un com l'altre tindran un protagonisme rellevant en la vida de l'Associació en anys posteriors. Ricard Farré fou el constructor de les campanes del cloquer de l'ermita, Montserrat, Jordina i Ginesta, i el responsable de la posada en marxa d'instal·lacions diverses del parc, majoritàriament totes elles relacionades amb el cicle de l'aigua, activitat que coneixia a bastament per la seva professió. Josep Cases serà el tresorer de l'entitat al llarg d'una bona colla d'anys, exercint la seva tasca amb una gran eficiència.

La presidència de Josep Cercós es va viure com un període de precarietat i amb un cert desgavell quant a qüestions ordinàries de la vida social de l'Associació. D'aquesta situació se'n té un clar reflex pel comunicat que es va llegir en la reunió celebrada el mateix dia 31 de maig, procedent del Govern Civil de Lleida, en el qual s'instava a l'entitat a fer la tramesa urgent de l'estat de comptes, ingressos i despeses de l'Associació. També calia presentar el pressupost anyal, la composició de la Junta Directiva i la celebració de convocatòries generals. Res de tot això s'havia fet, i el Govern Civil va donar de termini 10 dies per a poder justificar els retards i omissions, fent l'amonestació que en cas de no presentar-se la documentació requerida es procediria a la cancel·lació al registre d'associacions de l'entitat dels Amics de l'Arbre, quedant dissolta l'Associació.

No cal dir que davant d'aquest requeriment tan sever, es van fer mans i mànigues per tal de presentar dins el termini concedit tota la documentació sol·licitada, solucionant-se d'aquesta manera tot aquell afer sense cap més complicació.

Cal recordar que a la reunió de la Junta Directiva, no hi va poder assistir el president Josep Cercós, el qual va al·legar patir una lleugera malaltia.

Després de la Junta celebrada el 31 de maig se'n va celebrar una altra el 12 de juny, a la qual ja va poder assistir-hi el president Cercós i que seria una de les poques que es van celebrar sota la seva presidència, ja que el divendres 22 de setembre de 1978, Josep Cercós i Canelles va morir de sobte. L'acte d'enterrament celebrat l'endemà del seu traspàs va suposar una gran manifestació de condol a la ciutat.

Amb gran dolor i sentiment de tots els membres de la Junta Directiva i del conjunt de la massa social, es va veure estroncada una presidència que no va arribar a complir l'any i que fou exercida per una persona estimada i volguda per la societat targarina.

Josep Cercós i Canelles havia nascut a Tremp el 16 de juliol de 1916, persona de tracte amable i molt senzill sabia transmetre a les persones el seu entusiasme per tot allò que ell apreciava. L'any 1950 s'havia traslladat a viure a Tàrrega amb motiu de la seva nova destinació de treball dins l'empresa elèctrica FECSA. Va ser un gran col·laborador en diverses activitats socials i culturals de la ciutat, juntament amb la seva esposa Emília Ribera, natural de Cervera. Va ser el fundador de la coral infantil Mestre Güell i del grup de flautes Marinada. Era amant dels arbres i les plantes i en general de qualsevol manifestació entorn de la natura. Professà un gran amor pel nostre país a prova de totes les contrarietats possibles. Fou la seva estima per la natura que de ben segur va fer que acceptés exercir la presidència de l'Associació d'Amics de l'Arbre, pas que va donar amb una gran il·lusió personal i amb una gran disponibilitat, tot i ésser conscient de les dificultats del càrrec a què es va comprometre.

Del seu pas per l'entitat se'n pot destacar la resolució del problema de la força elèctrica per a les necessitats de la casa del guarda del parc i de l'ermita.

Va tindre l'habilitat d'incorporar a la seva Junta Joan Ros i Poch, que com a enginyer tècnic agrícola, va ser qui va propiciar l'inici de la renovació i l'aclariment de l'arbrat del parc, fet que a partir d'aleshores es va prendre en consideració de manera definitiva.

Va procurar de solucionar la concreció de la propietat de les finques de particulars que quedaven compreses dins dels límits del parc, per tal que poguessin passar a ser de propietat municipal, iniciant les seves gestions per la finca propietat dels descendents del senyor Fàbregas. Les seves gestions no van reeixir i va caldre esperar una bona colla d'anys per veure solucionat del tot aquest tema de manera definitiva.

De la presidència de Josep Cercós, tot i la breu durada del seu mandat, es pot destacar l'encert de les accions empreses a favor del parc. De ben segur que si no s'hagués produït tan aviat el seu traspàs, la seva gestió hauria marcat una època de prosperitat, atès el seu caràcter treballador i constant per les causes en què ell va creure i a les quals va procurar servir.